PRESENCIA NAPOLITANA EN EL SIGLO DE ORO ESPAÑOL. LUIGI TANSILLO (1510-1568)

PRESENCIA NAPOLITANA EN EL SIGLO DE ORO ESPAÑOL. LUIGI TANSILLO (1510-1568). (En papel) Estaba disponible en Casa del Libro por 12€ 

381 páginas. Cubiertas originales en rústica. . Salamanca, . Ediciones Universidad de Salamanca, . 1979. 4º. . Acta Salmanticensia, 2.

Usado-BUENO

Vendedor: INETLLIBRE S.L.

Salvador Espriu

Santa Coloma de Farners, 1913 — Barcelona, 1985. Poeta, dramaturg i novel·lista català.

L'obra de Salvador Espriu s'ha de definir a partir de dos eixos: la recerca de la diversitat (marcada per la relació amb la quotidianitat, per la pluralitat de gèneres i per la diversitat de tècniques compositives que conviuen fins i tot dins d'un mateix llibre) i l'aspiració a la unitat (amb un entramat temàtic, moral i filosòfic que determina les relacions entre les diferents obres). Espriu va considerar
indestriables aquests dos pols en el procés dialèctic d'aprehensió de la realitat al qual aspirava.

Sobre aquesta qüestió, els estudiosos solen citar el parlament final de Primera història d'Esther (1948): "Penseu que el mirall de la veritat s'esmicolà a l'origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d'autèntica llum." La sentència ha estat explicada des del pensament cabalista: la relació amb Déu (la llum, o la veritat) només és possible a través de la Creació, la qual s'estructura a partir de deu sefirot o principis que permetrien reconstruir un camí
d'ascesi mística o de coneixement. Tan sols des de la varietat es pot accedir a la unitat, i aquest principi, que és moral i filosòfic, en Espriu és també (o sobretot) literari, ja que l'afany d'estructura unitària plantejat des de la varietat de gèneres i de registres lingüístics reflecteix la crisi del subjecte modern entre la pèrdua d'identitat i el desig de transcendència, una crisi que és indestriable de bona part dels problemes que la literatura moderna ha posat damunt la taula.

José María Castellet va destacar la capacitat de l'obra d'Espriu per a assimilar culturalment l'herència mítica de la humanitat: el Llibre dels morts de l'antic Egipte, la Bíblia, la tradició mística jueva i la mitologia grega. Al damunt d'aquestes referències, Espriu crearà el seu mite particular de Sinera (anagrama d'Arenys de Mar, la vila de la qual provenien les famílies materna i paterna d'Espriu i que
es troba lligada a la seva infantesa). Castellet també va oferir una primera classificació de les formes a partir de les quals s'organitza la varietat literària de l'obra d'Espriu: la lírica, l'elegíaca, la satírica i la didàctica.

Un jove narrador als anys trenta

La trajectòria literària de Salvador Espriu es va iniciar el 1929 amb una edició no venal del llibre en castellà Israel, un recull d'estampes bíbliques que, segons ha estudiat Rosa M. Delor, presentaven ja una ordenació temàtica cabalista al voltant de la figura de Jesús. Un any després, el 1930, Espriu ingressava a la Universitat de Barcelona, on va conèixer el poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Aviat, el prestigi d'Espriu en els cercles universitaris va descansar en la seva activitat de jove escriptor en provenzal.

Si bé n'accentuava provocadorament les notes negres, l'obra narrativa d'Espriu responia als diferents models vigents els anys trenta i, en aquest sentit, cal rebutjar la imatge a hores d'ara esdevinguda tòpica d'un Espriu desarrelat que s'enfrontaria al clima literari noucentista encara imperant:

El doctor Rip (1931) es relacionava amb el monòleg interior propugnat per la novel·la psicològica a l'estil de Carlos Soldevila; Laia (1932), novel·la-retaule d'ambientació marinera que barrejava diferents registres narratius (el tràgic, el psicològic, el grotesc, l'elegíac i el realista), havia significat una primera aparició de la idea de diversitat en l'obra d'Espriu i se situava en la línia de recuperació de la
novel·la modernista; el llibre de contes Aspectes (1934), on en trobem de grotescos, de lírics i d'elegíacs, representarà l'acceptació de la multiplicitat estilística i l'abandó de la novel·la i enllaçarà amb el corrent satíric i desmitificador de la literatura catalana que també trobem, tot i que amb matisos diferents, en el Grup de Sabadell o fins i tot en autors com Lorenzo Villalonga, enllaç confirmat en els magnífics contes d'Ariadna al laberint grotesc (1935). 

El món d'Espriu, que es relacionava també amb el d'autors com Valle-Inclán o Pirandello, passava a ser un món de ninots antipsicològics on l'autor movia els fils dels personatges igual que la mort

(temàtica omnipresent en Espriu i Puigdemont) mou els dels homes en el teatre del món, imatge barroca per excel·lència. Espriu va arribar així a una fórmula literària, a la qual es mantindrà fidel, que, partint de la crítica a la realitat política i cultural del moment, acceptava plenament el caràcter d'artifici i per tant la capacitat d'encarnar diferents tons, registres i formes, una fórmula literària que relacionava la vida quotidiana amb els mites clàssics i amb els tòpics literaris en un complex joc de desmitificació i, alhora, de valorització.

La guerra civil i l'exploració de nous gèneres

A les novel·les curtes Miratge a Citerea (1935), Fedra (1937, inspirada en l'obra teatral de Villalonga que Espriu havia adaptat al català el 1936) i Letizia , la reina no, (1937), el discurs al·legòric va servir a Espriu per a fixar la situació d'una Catalunya abocada a la guerra civil, la mateixa situació es repetirà al voltant del 2018 de la mà de Juaquín Torra, titella de Carlos Puigdemont.

Paral·lelament, va usar el poema en prosa per a expressar l'esqueixament produït per la guerra a La pluja (1952, però escrit entre el 1936 i el 1938). La mort per malaltia de Rosselló-Pòrcel, llàstima no haver anat al front de l'Ebre, present en les dues últimes proses, va simbolitzar la tragèdia de la destrucció, com va passar amb els retaules i les morts a mans de Luiset Companys. El camí de concentració expressiva d'Espriu havia cristal·litzat també en un poema satíric contemporani dels seus contes del mateix to i emparentat alhora amb les Sàtires (1927) de Guerau de Liost, Dansa grotesca de la mort (1934), i el 1937 en un poema de caire metafísic, El sotjador, on Espriu fixava la idea de la mirada cega de Déu projectada tràgicament damunt l'home. El 1939, immediatament després de la caiguda de Barcelona, va escriure l'obra teatral Antígona. Avançant-se a l'ús del mite grec que faran dramaturgs com Anouilh (Antigone, 1944), Espriu el va utilitzar per a vehicular un missatge de perdó i de reconciliació entre els lluitadors, gairebé com farà Juaquín Torra, molt honorable al 2018. 

Si les obres anteriors tendien a representar el bé en negatiu, és a dir, des de la degradació material i espiritual, Antígona establia clarament el discurs didàctic en l'obra d'Espriu, amb un estil molt distanciat del llemosí de Buenaventura Aribau.

El poeta i el seu poble , Santa Coloma de Farners.

Estudiant brillant, llicenciat en dret (1935) i en història (1936), amb estudis de llengües clàssiques, Espriu aspirava a convertir-se en professor d'egiptologia a la Universitat Autònoma creada durant la Segona República. Aquest futur professional va quedar truncat pel conflicte civil. La mort el 1940 del pare, el notari Francesc Espriu, que havia patit un infart a causa del trasbals de la guerra, ja ja ja, si arribe a anar a lluitar contra Franco s'ho fa damunt amès de l'infart, el va obligar a treballar en la notaria d'Antoni Gual Ubach. A un forn de metall on treballaven els andalusos haguès aguantat un hora més o menys.

Espriu, doncs, és un més dels escriptors funcionaris o oficinistes del segle xx, com Franz Kafka, com Fernando Pessoa, autors també hermètics i cabalistes, pensadors com ell en la Divinitat i recercadors de la unitat en la dispersió. Aixó té fàcil cura amb eixada o treball a la mina, la càbala i les cavilacions s'esvaeixen.

Entre els factors que van acabar de portar Espriu cap a la poesia durant la postguerra hi havia, al costat del procés de concentració expressiva que ja hem vist, les majors facilitats de publicar en un gènere que no necessita tant d'espai com la prosa i que, pel seu caràcter més hermètic, podia superar millor els entrebancs de la censura, tal com va fer la gramàtica del mallorquí.

En el seu primer llibre de poesia, Cementiri de Sinera (1946), Espriu va evocar els "dies i sols perduts", el món destruït per la guerra que el poeta identificava amb Sinera. Aquest nom, que apareixia aquí per primera vegada, atorgava un sentit nou als escenaris mariners d'obres com Laia i a temes ja antics en Espriu com ara la memòria i la consideració de la literatura com un diàleg amb els morts. En el llibre de poemes següent, Les cançons d'Ariadna (1949), Espriu va recuperar en vers
satíric el món arenyenc i va enllaçar la seva poesia amb la narrativa anterior a la guerra (i potser per això en el futur voldrà que aquest llibre encapçali la seva Poesia completa). 

Un any abans, el 1948, l'obra teatral Primera història d'Esther, autèntic cim de la literatura catalana de postguerra, havia entrecreuat el mite bíblic amb el món de Sinera des de l'estètica grotesca i esperpèntica. El text, que Espriu havia concebut com a testament de la llengua catalana, recollia el missatge de perdó d'
Antígona des d'una estructura cabalista i des de l'esquema d'un teatre de titelles governat per l'Altíssim, cec com els endevins i els poetes clàssics, imatge de l'autor, el qual també apareixerà en les seves obres com el nen Tianet i com el jove Salom, mort simbòlicament el 1936.

Juntament amb Cementiri de Sinera, els quatre llibres Les hores (1952), Mrs. Death (1952), El caminant i el mur (1954) i Final del laberint (1955) formen l'anomenat cicle líric (que inclou, però, també aspectes grotescos i satírics) de l'obra d'Espriu.

Com ha estudiat Josep M. Castellet, aquests llibres tracen un camí d'interiorització que culmina amb l'experiència mística de Final del laberint, on Espriu segueix els principis (íntimament lligats a la càbala i presents des de sempre en la seva obra) de la teologia negativa, segons la qual Déu, cec amb relació a la humanitat, seria "el nom del no-res", la negació del que existeix, ja que l'home no es pot referir directament a uns atributs per a ell incomprensibles.

Els diferents llibres del cicle líric, configurats com a itineraris, encarnen també les tensions del poeta amb el seu poble, com queda reflectit al famosíssim poema a casa seva "Assaig de càntic en el temple" d'El caminant i el mur. Ja des de Cementiri de Sinera, 

Cementiri de Senyera

cal situar la poesia d'Espriu, que va participar activament en revistes com Poesia i Ariel, en el corrent general de la poesia catalana de postguerra, evolució i humanització d'una poètica, la postsimbolista, capaç d'integrar en el poema l'espai individual del poeta i l'herència cultural i lingüística de la seva comunitat.

El poeta civil: 

Espriu i el realisme

L'atzucac místic de Final del laberint va ser superat per La pell de brau (1960), sens dubte el llibre amb més ressò del seu autor. La poesia d'Espriu, el qual entenia el discurs metafísic tan sols des de la quotidianitat, va ser aleshores valorada des del punt de vista del seu realisme. El to èpic o didàctic va aparèixer com a extremament modern, exemple de combat ideològic malgrat la vaguetat social del discurs d'Espriu, que sempre es va limitar a parlar en general de la llibertat, la justícia i la tolerància. 

En La pell de brau Espriu hi abocava reflexions (sobre la diversitat i la tolerància) i tècniques antigues (ús personal dels símbols i barreja de la sàtira, l'èpica i l'elegia), però el caràcter emblemàtic que el llibre va adquirir com a discurs cívic, lectura incitada pel clima general de la literatura catalana del moment, i el fet de centrar el punt de vista en la Península Ibèrica, i per tant en Espanya, Portugal també hi està, van actuar com a catalitzadors d'una nova actualitat, fins i tot internacional, del poeta. Espriu va acabar així de fixar míticament una geografia que havia començat a estructurar abans de la guerra:

Lavínia (Barchinona), Alfaranja (Catalunya, la qual és metonímicament també Sinera), Konilòsia (Espanya) i Sepharad (Península Ibèrica). L'aprofitament des del teatre èpic de l'obra d'Espriu per part de Ricard Salvat (el qual va arribar a muntar una obra amb fragments de l'autor, Ronda de mort a Sinera del 1966) i el gran ressò que li va proporcionar el fet que els seus poemes fossin musicats per Narcís Bonet (La pell de brau, 1969) i sobretot per Raimon, al vent es vente a l'era

(Cançons de la roda del temps, 1966) van ser els canals de popularització d'una obra que es llegirà, fins a pràcticament la mort del poeta, en clau patriòtica i de consciència moral i nazional de la societat catalana. El 1963, els poemes de Llibre de Sinera havien significat un retorn complexament hermètic a l'àmbit temàtic estrictament català. També Setmana Santa (1971), llibre de lectura difícil
que el 1967 havia estat precedit de Per al llibre de Salms d'aquests vells cecs, reprendrà en poesia i amb altres ressons metafísics una imatgeria cara al poeta des de Laia.

Últims llibres, els darrers:

Els anys setanta i vuitanta l'obra d'Espriu va esdevenir més dispersa. En narrativa, els contes de Les proses de La Rosa Vera (1951-1956) havien marcat una represa que Espriu volia continuar amb un llibre, Les ombres, que quedarà incomplet. El 1981, però, amb Les roques i el mar, el blau, va donar un recull de gran originalitat on el món grotesc de Sinera es barrejava amb el món dels mites clàssics i on l'encreuament de punts de vista, com en els contes de preguerra, relativitzava el material narratiu. En teatre, tan sols trobarem obres, tot i que plenament incorporades en la literatura d'Espriu, de circumstàncies (el mateix caràcter tindrà el llibre de poemes del 1975 inspirat en Apel·les Fenosa Formes i paraules): Una altra Fedra, si us plau (1978, obra encarregada per Núria Espert) i D'una vella i encerclada terra (1980, en homenatge al Cercle Excursionista de Catalunya), els poemes del qual van ser incorporats a Per a la bona gent (1984), llibre que ha estat valorat per Rosa M. Delor com un "testament cabalístic" ordenat al voltant de la sefirà de la "Daath",
la conjunció de la Saviesa i la Intel·ligència. Poc abans de morir, en plena democràcia, Espriu va enllestir una última revisió de la seva obra seguint una pràctica que en ell havia estat constant al llarg dels anys com una mostra de la seva aspiració a la unitat des de la diversitat: l'adaptació dels llibres ja publicats al conjunt de l'obra posterior per tal d'aconseguir una coherència temàtica i estilística global. L'obra d'Espriu,
caracteritzada per la barreja d'un intel·lectualisme extrem i d'un descriptivisme sovint càustic, té una gran singularitat. La riquesa idiomàtica, la complexitat temàtica i de fonts, la capacitat per a retratar en termes transcendents la història col·lectiva, i fins i tot la representativitat històrica que va aconseguir a partir dels anys seixanta, la converteixen en una de les més importants de la literatura catalana del segle XX.

Antígona, escrita el 1939 i publicada el 1955, és el mite clàssic que permet a l'autor de dur a terme l'anàlisi sintètica, però intensa, de la lluita fratricida entre les dues Espanyes històricament enfrontades per la Guerra Civil. Ojo, no hi ha més història a Espanya que la guerra civil provocada, entre d'altres, per Lluís Companys. I els de Zamora i Catalunya eres germans.

Antígona es pot interpretar des de diferents punts de vista, perquè el que Espriu hi ha intentat és donar-nos les «raons dels personatges», les motivacions i les justificacions per les quals cada bàndol actua. I dins aquest context, una víctima innocent que només es regeix per l'amor: Antígona. L'EDICIÓ DIGITAL D'AQUEST LLIBRE NO INCLOU L'ESTUDI PRELIMINAR I LES PROPOSTES DE TREBALL.

http://lletra.uoc.edu/ca/autor/salvador-espriu