Mostrando entradas con la etiqueta occitan. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta occitan. Mostrar todas las entradas

Buenaventura Carlos Aribau




Carlos Buenaventura Aribau , 1817,

En llemosí sonà lo meu primer vagit
quan del mugró matern la dolça llet bevia;
en llemosí al Senyor pregava cada dia
e càntics llemosins somiava cada nit.
Si quan me trobo sol / no em trobo / parl amb mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent....



Carlos Buenaventura Aribau

https://ca.m.wikipedia.org/wiki/Bonaventura_Carles_Aribau

Bonaventura Carles Aribau (1844), oli de Joaquim Espalter i Rull (1809-1880), a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona.
1844, oli de Juaquín Espalter Rull (1809-1880), a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona.

Buenaventura Carlos Aribau Farriols (Barcelona4 de novembre de 1798 - 27 de setembre de 1862) va ser un escriptoreconomista,polítictaquígraf i funcionari català. Era fill d'un comerciant. 


Escrigué textos en castellà, català, llatí i italià. Del llemosí no diuen res a la viquipèdia, no es d'estranyar.




Amb una enorme curiositat intel·lectual, va estudiar retòrica i poètica al Seminari Conciliar.

No acabà els estudis d'hidroestàtica, estàtica i física experimental a la Junta de Comerç, a causa de greus problemes familiars. Amb dinou anys, l'any 1815, va ser un dels fundadors de la Societat Filosòfica i va publicar Ensayos poéticos. L'any 1820 va participar de manera entusiàstica a la revolució que va iniciar el Trienni Liberal de Riego. Aleshores va col·laborar amb el Diario Constitucional tot iniciant-se en el periodisme, i també s'inicià en política en esdevenir secretari de la Diputació de Lleida (1823). En aquella època va ingressar a l'Acadèmia de les Bones Lletres (1820) i el 1823 era un dels cofundadors i redactors d'El Europeo, el primer gran projecte català del periodisme romàntic. Bon nom per a un diari català, però s'haguès pogut anomenar l'Europeu.



Escultura d'Aribau feta per Manel Fuxà i conservada al Museu Víctor Balaguer.

Escultura d'Aribau feta per Manuel Fuxá i conservada al Museu Víctor Balaguer.

En aquest sentit, es considera que va rebre influències de l'escriptor italià romàntic Alessandro Manzoni, qui va fundar la revista Conciliatore. Aribau, a més, va suggerir al seu amic Juan Nicasio Gallego traduir Manzoni al castellà. Aribau també compartí amistat amb l'escriptor i advocat Ramon Muns Serinyà. Resident a Madrid des de 1826 per treballar com a home de confiança a la casa de comerç de Gaspar Remisa Miarons, va escriure a El Corresponsal, diari proteccionista fundat el 1839 pel mateix Remisa i del qual fou director, així com a La Nación, La España, El Tío Vivo, La Tribuna de los Economistas i El Correo Español. En aquestes publicacions va utilitzar, a més del seu nom, els pseudònims «Jacinto Arístides» i «Ubariso». Va fundar la col·lecció Biblioteca de Autores Españoles juntament amb Manuel Rivadeneyra i va preparar-ne algunes obres de Cervantes i los Moratín. A partir del 1837 el seu fervor liberal es va situar a les files del Partit Moderat, però oposant-se sempre a la dretanització que exigia l'ala dels antics carlins: de fet el 1844 era dels que es negava a modificar la Constitució de 1837. Va ser nomenat director general del Tresor el 1847, de la Junta de Duanes i Aranzels el 1850 i de cases de moneda, mines i propietats de l'Estat espanyol el 1852; a més, també va ser secretari de la Intendència de la Casa Reial i Patrimoni el 1857 i bon amic de l'economista Luis María Pastor Rodríguez. Va viure els seus darrers anys en una casa del tercer pis del número 36 de la Rambla dels Caputxins, de Barcelona, on va morir el 27 de setembre de 1862. Fou enterrat al Cementiri del Poblenou; les restes, dipositades en la capella, desaparegueren en l'incendi i profanació de 1936, cosa a agrair a Lluís Companys.



La seva obra poètica en català, tot i la seva escassetat, fou renovadora. El 1833 va aparèixer el poema La pàtria. Trobes (sic) després rebatejat simplement com a La Pàtria i que és àmpliament conegut com a Oda a la Pàtria, publicat al diari El Vapor, considerada com l'obra iniciadora del moviment cultural de la Renaixença.
El poema és un cant d'enyor a la terra de naixement escrita per al seu patró, el banquer Gaspar de Remisa, que com ell també residia a Madrid.
Eixes són algunes de les seves obres:
Cal dir que si bé la seva obra literària ha estat àmpliament estudiada, també va publicar en diaris i revistes diversos manuscrits de temàtica econòmica i políticoeconòmica de tendència genuïnament proteccionista que en general han rebut una atenció menor per part dels investigadors. Bona part de la seva obra roman inèdita en forma de manuscrits i esborranys.
  1.  «Bonaventura Carles Aribau». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2.  Nota d'aclariment sobre la data de defunció
  3. ↑ Diccionari d'Història de Catalunya. Barcelona: Edicions 62, 1998. ISBN 84-297-3521-6, p. 58, entrada: "Aribau Farriols, Buenaventura Carlos"
  4. ↑ Casasús, José MaríaPeriodisme català que ha fet història. Proa, 1996, pp. 21-23.ISBN 84-8256-232-0.
  5. ↑ LletrA. «Bonaventura Carles Aribau». Universitat Oberta de Catalunya i Institut Ramon Llull.
  6.  «Societat Filosòfica». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  7.  Montoliu, Manuel de. Aribau i el seu temps. Alpha, 1962, p. 58. ISBN 978-84-9859-095-1.
  8.  Isidor Cònsul Llorenç Soldevila. Antologia de poesia catalana. Sisena. Proa, 2006, pàg. 87. ISBN 978-84-8437-809-9.
  9.  Agustín Durán SanpereLa galeria de catalans il·lustres, dins Barcelona i la seva història. L'art i la cultura. Barcelona: Curial, 1975 p. 458-461



Frédéric Mistral

Frédéric Mistral (Maillane, Provenza, 8 de septiembre de 1830 - Marsella, 25 de marzo de 1914) fue escritor francés en lengua occitana.

  Frédéric Mistral, occitano, lengua occitana

Nació en una familia rural acomodada. Sus padres se llamaban François Mistral y Adélaide Poulinet. Empezó a ir a la escuela bastante tarde, a los nueve años. Entre 1848 y 1851, estudia derecho en Aix-en-Provence y se convierte en defensor de la independencia de la Provenza y sobre todo del provenzal, "primera lengua literaria de la Europa civilizada".

Félibrige De vuelta a Maillane, Mistral se une al poeta Joseph Roumanille (Roumanilha, en ocitano), y ambos se convierten en los artífices del renacimiento de la lengua occitana. Juntos fundan el movimiento del félibrige, que permitió promover la lengua occitana con la ayuda de Alphonse de Lamartine: este movimiento acogerá a poetas catalanes expulsados de España por Isabel II. Con su obra, Mistral rehabilita la lengua provenzal, occitan, llevándola a las más altas cimas de la poesía épica:

la calidad de esta obra se consagrará con la obtención de los premios más prestigiosos. Se dedicó a trabajar recopilando desde su masía para redactar un diccionario y textos de canciones.

Su obra principal fue Mirèio (Mireia) a la que dedicó ocho años de esfuerzos. La publicó en 1859. En oposición a lo que hubiera sido la ortografía habitual, que debiera haber sido Mirelha, Mistral debe ceder a la imposición de su editor, Roumanille, y optar por una grafía simplificada, que desde entonces se llama "mistraliana", en oposición a la grafía "clásica" heredada de los trovadores.

Mireia cuenta el amor de Vincent y de la bella provenzal Mireia. Esta historia es equiparable a la de Romeo y Julieta, aunque la lengua occitana aporta una mayor riqueza al texto //no tenen yaya esta gen// al mostrar la fuerza de los sentimientos, sobre todo oralmente con el acento. Charles Gounod hizo una ópera, Mireille, con este tema en 1863.

Otras obras

 Además de Mireio, Mistral es autor de Calendal, Nerte, Lis isclo d’or ("Las Islas de Oro"), Lis oulivado ("Las olivadas"), El poema del Ródano, obras todas ellas que sirven para que se le considere el mayor de los escritores en lengua provenzal. Lengua occitana, provenzal como dialecto de la lengua occitana.

Mistral recibió el Premio Nobel de Literatura en 1904 junto a José de Echegaray. Con el importe del premio creará el Museon Arlaten en Arlés.

Casado con Marie-Louise Rivière, no tiene hijos y muere el 25 de marzo de 1914 en Maillane. //Arriba pone Marsella//

Obras

Mireio (Mireya) (1859), Calendau (1867), Lis isclo d’or (La isla de oro) (1875), Nerto (1884), relato, La reino Jano (La reina Juana) (1890), drama, Lou pouemo dou rose (1897), Moun espelido, Memori e Raconte (1906), memorias, Discours e dicho (1906), La genesi, traducho en prouvençau (1910), Lis oulivado (1912), Lou tresor dou felibrige (1878-1886), Proso d’Armana, póstumos 1926-1927-1930,

Curiosidades

Su apellido fue tomado por la escritora chilena Gabriela Mistral como seudónimo. 

Actualmente, Frederic Mistral es también una escuela en Barcelona. En Barcelona también tiene una avenida dedicada, l'Avinguda de Mistral.

 

Traducción Y Prólogo De José Mª Espinas Masip

 

 LES ILLES D´OR / NERTA Editor: EDITORIAL DENES (2005) Idioma: Catalán ISBN-10: 8495802856 ISBN-13: 978-8495802859

 

  Mistral en Amazon ES